Àlex Nogué i Joan Descarga
El llibre explora alguns dels interrogants de l’art contemporani, com ara, la dissolució dels límits en les pràctiques artístiques contemporànies:
1. Entre l’art i altres formes d’interpretar i transformar el medi.
2. Entre les diferents disciplines artístiques entre si.
És un homenatge al dadaisme: La Mariée mise à nu par ses Célibataires, même (Marcel Duchamp 1915 a 1923). Planteja qüestions relatives a la metodologia de la creació, a la percepció visual i a les funcions de l’art. Tretze temes recurrents de la pràctica de l’art, presentats de forma aparentment heterodoxa.
Els quatre primers capítols tracten qüestions de metodologia de la creació artística:
Capítol 1r: Desdibuixar (tòpic del suport)
Capítol 2n: Natura viva versus natura morta (topic del model)
Capítol 3r: Constel.lacions (tòpic de l’atzar)
Capítol 4t: De l’aire gros (la representativitat de la distància segons Leonardo da Vinci)
Capítol 5è: aborda la mítica por dels creadors al paper en blanc, és a dir, la por a la decisió inicial que desencadenarà un seguit d’actuacions posteriors.
Els següents capítols, plantegen qüestions de percepció visual:
Capítol 6è: Skyline (el perfil)
Capítol 7è: L’anàlisi (l’observació analítica)
Capítol 8è: La síntesi (l’observació sintètica)
Capítol 9è: El parxís (la percepció i la memòria espacial)
Els darrers tres exercicis al.ludeixen aspectes socials de l’art:
Capítol 10è: Les Itaques (esforç de l’artista per escapar de la mirada estereotipada)
Capítol 11è: GPSP (ús de les tecnologies contemporànies en la creació)
Capítol 12è: Autoretrat (límit entre l’interior i l’exterior de l’autor)
Capítol 13è: La pasta és la pasta (la dimensió comercial de la creació artística)
Plantejament dels exercicis:
- un enunciat inicial que llança una pregunta, planteja un problema o suggereix una pràctica.
- un conjunt d’imatges com a un pur document visual.
- una fitxa tècnica de caràcter més objectiu que descriu les possibilitats procedimentals (materials, suports, formats, etc...)
28 abr 2010
REFLEXIÓ SOBRE ELS CONTINGUTS CURRICULARS DE LA MATÈRIA DE DIBUIX ARTÍSTIC
L’estructura del contingut és adequada, necessària, suficient, útil…?
Sí, l’estructura del contingut del currículum de Dibuix Artístic és adequada, necessària, suficient i útil.
Per què?
Els diferents blocs temàtics contenen conceptes bàsics per aprendre, descriure i posar en pràctica aquesta assignatura. Són conceptes bàsics i fonamentals per entendre el llenguatge artístic.
Entendre els conceptes és bàsic, però les estructures dels blocs són massa estrictes.
El contingut actual, cobreix les necessitats per la formació de l’alumnat en l’actualitat?
La divisió dels continguts en els diferents blocs temàtics i inconnexos, s’allunya de la realitat social i de l’alumnat. S’haurien de barrejar els continguts, per entendre tots els conceptes.
Es podria començar des d’un tot (des d’un punt de vista de representació mimètica), a partir del qual se’n desgranen les diferents parts que el componen, que són més abstractes.
El contingut no reflecteix directament els continguts socials del context de l’alumnat. Tot i que es tracta en els continguts generals del batxillerat no ho té en compte dins del currículum específic, no tant sols en la relació amb altres matèries, ja que només lliga les matèries artístiques.
El dibuix artístic pot interrelacionar-se amb la resta de matèries generals i tractar de formar transversal tots els problemes socials de l’alumnat.
S’han de treballar totes les tècniques d’expressió i utilitzar, sobre tot, eines més contemporànies al seu temps, és quan l’aprenentatge podria ser més efectiu. L’aplicació de les noves tecnologies en el procés d’aprenentatge de l’assignatura és bàsic.
El contingut proposat per l’Administració, amaga alguna intenció, des del punt de vista de la formació?
Aquest tipus d’estructura i continguts són bastant estandarditzats i tenen com a finalitat la creació d’individus homogenis i productius. És una formació factual, aprenen a partir de fer unes determinades activitats lligades a cada contingut.
Proposa només un model. La uniformitat genera menys problemes i més control.
Quina proposta de modificació del contingut (o de la seva estructura) podeu fer per fer un contingut més coherent?
Interrelacionar més els apartats curriculars amb un ordre menys rígid i restrictiu, de manera que els continguts adquireixen certa cohesió. D’aquesta manera l’alumnat podria entendre la globalitat del contingut a aprendre.
Utilitzar el llenguatge post-modern, és a dir, utilitzar un llenguatge formal en relació amb un context, perquè puguin ser crítics i comprensius amb el món que els envolta.
Tractar la complexitat de la diversitat com a enriquiment.
Per finalitzar, se’ls podria donar unes pinzellades generals dels programes d’ordinador existents, actualment, que estan relacionats amb el dibuix artístic, com per exemple el Photoshop o el Gimp, perquè tinguin més possibilitats al seu abast.
Sí, l’estructura del contingut del currículum de Dibuix Artístic és adequada, necessària, suficient i útil.
Per què?
Els diferents blocs temàtics contenen conceptes bàsics per aprendre, descriure i posar en pràctica aquesta assignatura. Són conceptes bàsics i fonamentals per entendre el llenguatge artístic.
Entendre els conceptes és bàsic, però les estructures dels blocs són massa estrictes.
El contingut actual, cobreix les necessitats per la formació de l’alumnat en l’actualitat?
La divisió dels continguts en els diferents blocs temàtics i inconnexos, s’allunya de la realitat social i de l’alumnat. S’haurien de barrejar els continguts, per entendre tots els conceptes.
Es podria començar des d’un tot (des d’un punt de vista de representació mimètica), a partir del qual se’n desgranen les diferents parts que el componen, que són més abstractes.
El contingut no reflecteix directament els continguts socials del context de l’alumnat. Tot i que es tracta en els continguts generals del batxillerat no ho té en compte dins del currículum específic, no tant sols en la relació amb altres matèries, ja que només lliga les matèries artístiques.
El dibuix artístic pot interrelacionar-se amb la resta de matèries generals i tractar de formar transversal tots els problemes socials de l’alumnat.
S’han de treballar totes les tècniques d’expressió i utilitzar, sobre tot, eines més contemporànies al seu temps, és quan l’aprenentatge podria ser més efectiu. L’aplicació de les noves tecnologies en el procés d’aprenentatge de l’assignatura és bàsic.
El contingut proposat per l’Administració, amaga alguna intenció, des del punt de vista de la formació?
Aquest tipus d’estructura i continguts són bastant estandarditzats i tenen com a finalitat la creació d’individus homogenis i productius. És una formació factual, aprenen a partir de fer unes determinades activitats lligades a cada contingut.
Proposa només un model. La uniformitat genera menys problemes i més control.
Quina proposta de modificació del contingut (o de la seva estructura) podeu fer per fer un contingut més coherent?
Interrelacionar més els apartats curriculars amb un ordre menys rígid i restrictiu, de manera que els continguts adquireixen certa cohesió. D’aquesta manera l’alumnat podria entendre la globalitat del contingut a aprendre.
Utilitzar el llenguatge post-modern, és a dir, utilitzar un llenguatge formal en relació amb un context, perquè puguin ser crítics i comprensius amb el món que els envolta.
Tractar la complexitat de la diversitat com a enriquiment.
Per finalitzar, se’ls podria donar unes pinzellades generals dels programes d’ordinador existents, actualment, que estan relacionats amb el dibuix artístic, com per exemple el Photoshop o el Gimp, perquè tinguin més possibilitats al seu abast.
REFLEXIÓ SOBRE ELS CONTINGUTS CURRICULARS DE LA MATÈRIA DE DIBUIX TÈCNIC
L’estructura del contingut és adequada, necessària, suficient, útil…?
Sí, l’estructura del contingut del currículum de Dibuix Tècnic és adequada, necessària, suficient i útil.
Per què?
La separació en 4 blocs de diferents temàtiques contenen conceptes bàsics per aprendre, descriure i posar en pràctica aquesta assignatura. Entenem que són conceptes bàsics i fonamentals per entendre i analitzar l’espai.
És fonamental, en la nostra opinió, conèixer el llenguatge, la geometria mètrica plana, el sistema de representació bidimensional i la representació en perspectiva.
El contingut actual, cobreix les necessitats per la formació de l’alumnat en l’actualitat?
El contingut podria apropar-se més a les realitats que rodegen a l’estudiant i no solament a un context acadèmic (veure els continguts comuns, punt 2, pàg. 8 del currículum) amb referències artístiques, culturals i tècniques que poden estar allunyades de la seva realitat.
Apropar-se al seu context actual, pot ajudar-los a comprendre la funcionalitat dels continguts que se’ls està transmetent; perquè l’alumne creï el seu propi llenguatge per entendre el contingut abstracte de la matèria (fent servir exemples pròxims, com peces per saltar amb skate, fotografies,...) i puguin observar la seva aplicació palpable (arquitectura, art, enginyeria,...).
Utilitzant, sobre tot, eines més contemporànies al seu temps, és quan l’aprenentatge podria ser més efectiu. L’aplicació de les noves tecnologies en el procés d’aprenentatge de l’assignatura.
A més a més, pensem que el fet que s’especifiqui al currículum que l’assignatura pot estar en relació amb altres matèries, no ens sembla suficient ni apropiat. Creiem que hi hauria d’haver una relació directa amb altres assignatures, com per exemple, poder fer un treball amb una altra perspectiva a nivell més artístic, ja sigui a pintura, dibuix, escultura, disseny per ordinador,...; on cada alumne, des de la matèria que els interessi desenvolupar i aprendre, apliqui els conceptes de dibuix tècnic, ja que es pot aplicar a qualsevol intent de representació d’un objecte en un espai. Això no es reflecteix en el contingut i creiem que és vital, així com la relació amb els interessos i amb la realitat externa dels alumnes.
El contingut proposat per l’Administració, amaga alguna intenció, des del punt de vista de la formació?
Aquest tipus d’estructura i continguts són bastant estandarditzats i tenen com a finalitat la creació d’individus homogenis i productius. És una formació molt tècnica i específica per uns estudis posteriors determinats.
Quina proposta de modificació del contingut (o de la seva estructura) podeu fer per fer un contingut més coherent?
Apropar als alumnes el món del saber i al mateix temps interrelacionar-ho amb el món laboral (treball per comissió en col.laboració amb un ens o activitat econòmica). Fer-los reflexionar sobre el seu futur en relació amb l’assignatura.
Interrelacionar més els apartats curriculars amb un ordre menys rígid i restrictiu, de manera que els continguts adquireixen certa cohesió. D’aquesta manera l’alumnat podria entendre el perquè de la necessitat d’aprenentatge d’aquests coneixements.
Així doncs, com s’ha especificat en l’apartat 1.2, després d’una primera assimilació dels continguts, hauríem de centrar-nos en un plantejament més creatiu de les activitats i exercicis, no tan reduccionista, al problema - solució, ja que es genera una visió més reduïda i lineal de l’aplicació important i real del dibuix tècnic, i conseqüentment, no s’aprèn. Per exemple, s’haurien de poder proposar activitats on s’involucrin les inquietuds, artístiques i tècniques, de cada alumne.
Per finalitzar, se’ls podria donar unes pinzellades generals dels programes d’ordinador existents, actualment, que estan relacionats amb el dibuix tècnic, com per exemple el SketchUp, l’AutoCAD, el 3D Studio o el QCAD, perquè tinguin més possibilitats al seu abast.
Sí, l’estructura del contingut del currículum de Dibuix Tècnic és adequada, necessària, suficient i útil.
Per què?
La separació en 4 blocs de diferents temàtiques contenen conceptes bàsics per aprendre, descriure i posar en pràctica aquesta assignatura. Entenem que són conceptes bàsics i fonamentals per entendre i analitzar l’espai.
És fonamental, en la nostra opinió, conèixer el llenguatge, la geometria mètrica plana, el sistema de representació bidimensional i la representació en perspectiva.
El contingut actual, cobreix les necessitats per la formació de l’alumnat en l’actualitat?
El contingut podria apropar-se més a les realitats que rodegen a l’estudiant i no solament a un context acadèmic (veure els continguts comuns, punt 2, pàg. 8 del currículum) amb referències artístiques, culturals i tècniques que poden estar allunyades de la seva realitat.
Apropar-se al seu context actual, pot ajudar-los a comprendre la funcionalitat dels continguts que se’ls està transmetent; perquè l’alumne creï el seu propi llenguatge per entendre el contingut abstracte de la matèria (fent servir exemples pròxims, com peces per saltar amb skate, fotografies,...) i puguin observar la seva aplicació palpable (arquitectura, art, enginyeria,...).
Utilitzant, sobre tot, eines més contemporànies al seu temps, és quan l’aprenentatge podria ser més efectiu. L’aplicació de les noves tecnologies en el procés d’aprenentatge de l’assignatura.
A més a més, pensem que el fet que s’especifiqui al currículum que l’assignatura pot estar en relació amb altres matèries, no ens sembla suficient ni apropiat. Creiem que hi hauria d’haver una relació directa amb altres assignatures, com per exemple, poder fer un treball amb una altra perspectiva a nivell més artístic, ja sigui a pintura, dibuix, escultura, disseny per ordinador,...; on cada alumne, des de la matèria que els interessi desenvolupar i aprendre, apliqui els conceptes de dibuix tècnic, ja que es pot aplicar a qualsevol intent de representació d’un objecte en un espai. Això no es reflecteix en el contingut i creiem que és vital, així com la relació amb els interessos i amb la realitat externa dels alumnes.
El contingut proposat per l’Administració, amaga alguna intenció, des del punt de vista de la formació?
Aquest tipus d’estructura i continguts són bastant estandarditzats i tenen com a finalitat la creació d’individus homogenis i productius. És una formació molt tècnica i específica per uns estudis posteriors determinats.
Quina proposta de modificació del contingut (o de la seva estructura) podeu fer per fer un contingut més coherent?
Apropar als alumnes el món del saber i al mateix temps interrelacionar-ho amb el món laboral (treball per comissió en col.laboració amb un ens o activitat econòmica). Fer-los reflexionar sobre el seu futur en relació amb l’assignatura.
Interrelacionar més els apartats curriculars amb un ordre menys rígid i restrictiu, de manera que els continguts adquireixen certa cohesió. D’aquesta manera l’alumnat podria entendre el perquè de la necessitat d’aprenentatge d’aquests coneixements.
Així doncs, com s’ha especificat en l’apartat 1.2, després d’una primera assimilació dels continguts, hauríem de centrar-nos en un plantejament més creatiu de les activitats i exercicis, no tan reduccionista, al problema - solució, ja que es genera una visió més reduïda i lineal de l’aplicació important i real del dibuix tècnic, i conseqüentment, no s’aprèn. Per exemple, s’haurien de poder proposar activitats on s’involucrin les inquietuds, artístiques i tècniques, de cada alumne.
Per finalitzar, se’ls podria donar unes pinzellades generals dels programes d’ordinador existents, actualment, que estan relacionats amb el dibuix tècnic, com per exemple el SketchUp, l’AutoCAD, el 3D Studio o el QCAD, perquè tinguin més possibilitats al seu abast.
27 abr 2010
QUÈ S’HA D’ENSENYAR A LES ARTS PLÀSTIQUES?
(MARIN, Ricardo, 1991. Enseñanza de las artes visuales, de ¿Qué es la educación artística?, Ed. Sendai, BCN)
Es poden delimitar tres posicions històriques clarament definides, en quan a CONTINGUTS:
1. Expressió plàstica com a desenvolupament de les capacitats perceptives i creatives.
2. Els que busquen dominar el llenguatge visual.
3. Els que pensen que les obres d’art constitueixen el contingut propi de l’àrea.
1. DIMENSIÓ EXPRESSIVA: DIBUIXAR PER A VIURE
- S’accentuen els aspectes lúdics, espontanis i vivencials de les activitats plàstiques. L’àrea artística, més que aprendre-la, s’ha de viure.
- No s’ha de sotmetre res al rigor de la reflexió, ni de l’estudi previ, s’ha de tenir l’oportunitat d’interpretar , afegir, inventar la seva contribució pròpia.
2. DIMENSIÓ COMUNICATIVA: DOMINAR EL LLENGUATGE VISUAL
- El que és decisiu és que el món està poblat d’imatges de tot tipus, que acaparen la nostra atenció i configuren la nostra manera de veure, pensar i viure. Si el conjunt de currículum gira entorn al llenguatge verbal, l’àrea artística és l’imperi de la imatge: llenguatge propi i diferent que s’ha d’aprendre a crear i a interpretar.
- Els exercicis predilectes dels defensors d’aquesta línia giren al voltant del còmic i el disseny gràfic i, en la mesura del possible, incorporen les noves tecnologies de la imatge a la feina a l’aula.
3. DIMENSIÓ ARTÍSTICA I ESTÈTICA
- Es propugna que les obres d’art han de ser el veritable centre nuclear de l’àrea artística.
Aquestes tres concepcions de l’ensenyament de les arts plàstiques no didàctiques el que fan és concloure en una síntesi eclèctica, que en ocasions encerta en la proporció adequada i en d’altres no troba la pròpia fórmula.
Es poden delimitar tres posicions històriques clarament definides, en quan a CONTINGUTS:
1. Expressió plàstica com a desenvolupament de les capacitats perceptives i creatives.
2. Els que busquen dominar el llenguatge visual.
3. Els que pensen que les obres d’art constitueixen el contingut propi de l’àrea.
1. DIMENSIÓ EXPRESSIVA: DIBUIXAR PER A VIURE
- S’accentuen els aspectes lúdics, espontanis i vivencials de les activitats plàstiques. L’àrea artística, més que aprendre-la, s’ha de viure.
- No s’ha de sotmetre res al rigor de la reflexió, ni de l’estudi previ, s’ha de tenir l’oportunitat d’interpretar , afegir, inventar la seva contribució pròpia.
2. DIMENSIÓ COMUNICATIVA: DOMINAR EL LLENGUATGE VISUAL
- El que és decisiu és que el món està poblat d’imatges de tot tipus, que acaparen la nostra atenció i configuren la nostra manera de veure, pensar i viure. Si el conjunt de currículum gira entorn al llenguatge verbal, l’àrea artística és l’imperi de la imatge: llenguatge propi i diferent que s’ha d’aprendre a crear i a interpretar.
- Els exercicis predilectes dels defensors d’aquesta línia giren al voltant del còmic i el disseny gràfic i, en la mesura del possible, incorporen les noves tecnologies de la imatge a la feina a l’aula.
3. DIMENSIÓ ARTÍSTICA I ESTÈTICA
- Es propugna que les obres d’art han de ser el veritable centre nuclear de l’àrea artística.
Aquestes tres concepcions de l’ensenyament de les arts plàstiques no didàctiques el que fan és concloure en una síntesi eclèctica, que en ocasions encerta en la proporció adequada i en d’altres no troba la pròpia fórmula.
MODEL DE CURRICULUM POST-MODERN A L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA
(EFLAND, A., FREEDMAN, K. i STUHR, P. (2003). “La educación del arte multicultural en relación con la modernidad y la posmodernidad” a La educación en el arte posmoderno. Paidós, Barcelona)
DEFINICIÓ D’ART:
L’art és una forma de producció cultural destinada a crear símbols d’una realitat comú.
CONTINGUT I MÈTODE:
Reciclar continguts i mètodes de tècniques de formació modernes i pre-modernes.
Presentar els mini relats de varies persones o grups sense representació en el cànon de grans artistes.
Explicar les repercussions del poder en l’homologació del saber artístic.
Utilitzar arguments relacionats amb la deconstrucció per mostrar que no hi ha punts de vista privilegiats.
Reconèixer que les obres d’art tenen múltiple codificació, en varis sistemes simbòlics.
VALORS
Millorar i aprofundir el nostre enteniment del panorama social i cultural.
L’enfocament multicultural de l’educació artística varia segons quin és el punt que pesa més en aquest enfocament:
(Aquesta figura és un esquema expositiu, no un espectre detallat d’ideologies polítiques)
Per tant, quan més ampli sigui l’enfocament, quan més inclusiu sigui, tant des del punt de vista de la diversitat cultural, però també social, i quan més reflexioni sobre aquests aspectes, més s’acostarà a una visió post-moderna.
DEFINICIÓ D’ART:
L’art és una forma de producció cultural destinada a crear símbols d’una realitat comú.
CONTINGUT I MÈTODE:
Reciclar continguts i mètodes de tècniques de formació modernes i pre-modernes.
Presentar els mini relats de varies persones o grups sense representació en el cànon de grans artistes.
Explicar les repercussions del poder en l’homologació del saber artístic.
Utilitzar arguments relacionats amb la deconstrucció per mostrar que no hi ha punts de vista privilegiats.
Reconèixer que les obres d’art tenen múltiple codificació, en varis sistemes simbòlics.
VALORS
Millorar i aprofundir el nostre enteniment del panorama social i cultural.
L’enfocament multicultural de l’educació artística varia segons quin és el punt que pesa més en aquest enfocament:
(Aquesta figura és un esquema expositiu, no un espectre detallat d’ideologies polítiques)
Per tant, quan més ampli sigui l’enfocament, quan més inclusiu sigui, tant des del punt de vista de la diversitat cultural, però també social, i quan més reflexioni sobre aquests aspectes, més s’acostarà a una visió post-moderna.
POST-MODERNITAT
Les característiques de la visió post-moderna per enfocar la matèria són:
- L’art és una forma de producció i de reproducció cultural.
- L’obra postmoderna és eclèctica i d’una bellesa dissonant per la combinació d’estils.
- Els objectes multiculturals són reciclats, de diferents maneres reflecteixen els seus orígens.
- És molt important la forma en que es postren les coses (façana).
- Amb l’eclecticisme i l’apropiació d’elements històrics responen a un marcat interès per la integració del passat i el present.
- S’intenta suprimir la dicotomia entre art superior i art inferior.
- Els significats són ambigus i, de vegades contradictoris (doble codificació).
- Es redescobreix el realisme, però aquest s’origina en l’estudi de la societat i la cultura.
- Els artistes es consideren com a reflex de la societat i al mateix temps com a una via de crítica cultural. Anàlisi - resposta.
- Els postmoderns rebutgen la noció de progrés lineal per considerar que la societat no ha aconseguit cap avanç sense importants endarreriments.
- L’art és una forma de producció i de reproducció cultural.
- L’obra postmoderna és eclèctica i d’una bellesa dissonant per la combinació d’estils.
- Els objectes multiculturals són reciclats, de diferents maneres reflecteixen els seus orígens.
- És molt important la forma en que es postren les coses (façana).
- Amb l’eclecticisme i l’apropiació d’elements històrics responen a un marcat interès per la integració del passat i el present.
- S’intenta suprimir la dicotomia entre art superior i art inferior.
- Els significats són ambigus i, de vegades contradictoris (doble codificació).
- Es redescobreix el realisme, però aquest s’origina en l’estudi de la societat i la cultura.
- Els artistes es consideren com a reflex de la societat i al mateix temps com a una via de crítica cultural. Anàlisi - resposta.
- Els postmoderns rebutgen la noció de progrés lineal per considerar que la societat no ha aconseguit cap avanç sense importants endarreriments.
MODERNITAT
Les característiques de la visió moderna per enfocar la matèria són:
- L’art és un fenomen únic que està per sobre del gust comú.
- Les obres estan destinades a proporcionar una experiència estètica desinteressada.
- Es rebutja el realisme a favor d’una realitat superior i personal que s’amaga sota les aparences i les conductes.
- Es censura la decoració i l’ornament i es promou la consistència, la puresa de la forma artística, la bellesa i el significat.
- Els moderns van a la recerca d’un estil universal, que superi qualsevol estil local, ètnic o popular.
- Fenomen històric lineal.
- Cada nou estil artístic supera la qualitat i el potencial expressiu de l’art i ajuda al progrés de la civilització.
- Els artistes són revolucionaris i immunitzats contra les patologies socials i creuen en la puresa de l’art i dels processos de canvi social.
- La modernitat implica la destrucció creativa de les realitats antigues per a crear unes altres de noves.
- L’art és un fenomen únic que està per sobre del gust comú.
- Les obres estan destinades a proporcionar una experiència estètica desinteressada.
- Es rebutja el realisme a favor d’una realitat superior i personal que s’amaga sota les aparences i les conductes.
- Es censura la decoració i l’ornament i es promou la consistència, la puresa de la forma artística, la bellesa i el significat.
- Els moderns van a la recerca d’un estil universal, que superi qualsevol estil local, ètnic o popular.
- Fenomen històric lineal.
- Cada nou estil artístic supera la qualitat i el potencial expressiu de l’art i ajuda al progrés de la civilització.
- Els artistes són revolucionaris i immunitzats contra les patologies socials i creuen en la puresa de l’art i dels processos de canvi social.
- La modernitat implica la destrucció creativa de les realitats antigues per a crear unes altres de noves.
CONTINGUTS EN L’ENSENYAMENT DEL DIBUIX
(fins a la modernitat)
El dibuix és un instrument essencial per qualsevol especialitat de caràcter visual i plàstic, però també és en sí, un llenguatge gràfic. Entenent l’expressió graficoplàstica, en tant que comunicació i llenguatge, observem quines són les seves bases:
1-CONCEPTUALS I PSICOLÒGIQUES
- Desenvolupament de les capacitats d’observació i comprensió de l’entorn.
- Coneixement de l’evolució històrica dels sistemes de representació gràficoplàstica.
- Comprensió dels diferents mètodes de representació.
- Capacitat per asolir el propi procés d’aprenentatge.
- Reflexivitat per a una valoració crítica dels processos.
2-MORFOLÒGIQUES I ESTRUCTURALS
- Anàlisi de la forma i/o l’estructura dels objectes i dels espais.
- Relació entre el tot i les seves parts.
- Ubicació dels objectes dins l’espai:
- * Relació amb el suport, amb el fons,...
- * Il.luminació (clarobscur), volumetria,...
- Atenció a la realitat constructiva dels referents.
- Reproducció de les qualitats matèriques o texturals de les coses.
3-FORMALS, INSTRUMENTALS I DE PROCEDIMENT
- Adquisició de recursos de representació gràficoplàstica:
- * Domini del traç i d’altres processos de representació.
- * Capacitat d’interpretar les característiques de les formes.
- * Criteris en l’ús dels elements graficoplàstics (línia, taca,...).
- * Coneixement d’estris i de suports.
- * Experimentació amb els materials.
- * Aplicació de diferents tècniques.
4-COMPOSITIVES I GEOMÈTRIQUES
- Coneixement de les normes compositives.
- Adquisició de criteris sobre la composició.
- Aplicació d’esquemes compositius i d’ordenació de l’espai.
- Control de l’espai de representació (suport).
- Desenvolupament dels processos a partir de diagrames simples: Encaix, esquematització,...
- Distribució dels objectes amb criteris formalistes - racionalistes.
5-ICONOGRÀFIQUES, SIMBÒLIQUES I SEMÀNTIQUES
- Lectura i interpretació d’obres d’art occidentals.
- Coneixement de la iconografia a la història de l’art.
- Aplicació de recursos iconogràfics coneguts.
- Construcció de missatges subjectius.
- Desenvolupament de recursos expressius.
- Aproximació a unes solucions personalitzades (estil).
- Experimentació amb possibilitats expressives personals.
El dibuix és un instrument essencial per qualsevol especialitat de caràcter visual i plàstic, però també és en sí, un llenguatge gràfic. Entenent l’expressió graficoplàstica, en tant que comunicació i llenguatge, observem quines són les seves bases:
1-CONCEPTUALS I PSICOLÒGIQUES
- Desenvolupament de les capacitats d’observació i comprensió de l’entorn.
- Coneixement de l’evolució històrica dels sistemes de representació gràficoplàstica.
- Comprensió dels diferents mètodes de representació.
- Capacitat per asolir el propi procés d’aprenentatge.
- Reflexivitat per a una valoració crítica dels processos.
2-MORFOLÒGIQUES I ESTRUCTURALS
- Anàlisi de la forma i/o l’estructura dels objectes i dels espais.
- Relació entre el tot i les seves parts.
- Ubicació dels objectes dins l’espai:
- * Relació amb el suport, amb el fons,...
- * Il.luminació (clarobscur), volumetria,...
- Atenció a la realitat constructiva dels referents.
- Reproducció de les qualitats matèriques o texturals de les coses.
3-FORMALS, INSTRUMENTALS I DE PROCEDIMENT
- Adquisició de recursos de representació gràficoplàstica:
- * Domini del traç i d’altres processos de representació.
- * Capacitat d’interpretar les característiques de les formes.
- * Criteris en l’ús dels elements graficoplàstics (línia, taca,...).
- * Coneixement d’estris i de suports.
- * Experimentació amb els materials.
- * Aplicació de diferents tècniques.
4-COMPOSITIVES I GEOMÈTRIQUES
- Coneixement de les normes compositives.
- Adquisició de criteris sobre la composició.
- Aplicació d’esquemes compositius i d’ordenació de l’espai.
- Control de l’espai de representació (suport).
- Desenvolupament dels processos a partir de diagrames simples: Encaix, esquematització,...
- Distribució dels objectes amb criteris formalistes - racionalistes.
5-ICONOGRÀFIQUES, SIMBÒLIQUES I SEMÀNTIQUES
- Lectura i interpretació d’obres d’art occidentals.
- Coneixement de la iconografia a la història de l’art.
- Aplicació de recursos iconogràfics coneguts.
- Construcció de missatges subjectius.
- Desenvolupament de recursos expressius.
- Aproximació a unes solucions personalitzades (estil).
- Experimentació amb possibilitats expressives personals.
HISTÒRICAMENT, QUÈ S’HA ANAT ENSENYANT COM A ARTS PLÀSTIQUES?
(MARIN, Ricardo, 1991. Enseñanza de las artes visuales, de ¿Qué es la educación artística?, Ed. Sendai, BCN)
ORIGEN DELS ESTUDIS: Primera meitat del segle XIX.
NOM MATÈRIA: Dibuix.
SEGLE XIX: APRENDRE A DIBUIXAR ÉS ÚTIL.
Eren els inicis de la societat industrial.
El dibuix s’aplicava als oficis. Era la base per al desenvolupament dels productes.
Existien “manuals” a la manera de mètodes d’aplicació. El contingut dels manuals, a través d’un breu text i un ampli conjunt de làmines, és el que l’alumne copiava amb el màxim de fidelitat.
PRINCIPIS DEL SEGLE XX: L’EDUCACIÓ DEL BON GUST.
Es revisa l’aplicació productiva del dibuix i es dirigeix el contingut vers la mirada de l’espectador.
A la industrialització no calia la destresa de l’artesà però l’excés de producció provoca un consumisme que necessita de productes diferents i provoca la lluita per la oferta.
Era més important ensenyar a escollir que a fer.
Neix el disseny.
DÈCADA DELS 50: ALLÒ IMPORTANT NO ÉS EL DIBUIX, SINÓ EL DIBUIXANT.
La gran novetat que s’introdueix als anys 50 va ser considerar que a l’ensenyament de les arts plàstiques, el més important no era el que s’ensenyava, sinó a qui si l’ensenyava. Aquest fet va obrir l’edat moderna en l’ensenyament de les arts plàstiques.
Les dues obres que, de manera més contundent, han configurat la formació actual de l’ensenyament de les arts plàstiques es van publicar al 1947: als Estats Units, Viktor Lowenfeld va publicar “Desenvolupament de la capacitat creadora”, i, a Anglaterra, Herbert Read publica l’ “Educació per a l’Art”.
No és tant important que l’alumne aprengui a fer, com que aprengui a ser persona, una persona integral.
El dibuix lliure i espontani es convertirà en l’activitat principal de les arts plàstiques. L’ideal era que l’alumnat s’expressés en la seva manera particular de veure el món, i per això, la millor manera era crear a les aules un clima de confiança i posar a disposició de l’alumne una gran varietat de tècniques i materials.
Durant les últimes tres dècades del segle XX, l’ensenyament de les arts plàstiques ha consistit en desenvolupar i consolidar els conceptes que es crearen als anys 50, és a dir, el desenvolupament de la creativitat com a capacitat directament implicada en les activitats artístiques.
L’educació de les arts com a porta oberta a l’expressivitat i l’espontaneïtat, va aconseguir arraconar la còpia de làmines. Allò va significar un gran pas endavant. Però la confiança absoluta en el potencial creatiu de l’alumne va perjudicar molt la tasca del professorat, tant en la percepció de l’alumne respecte del que havia aprés, com per part del professorat a l’hora d’avaluar els resultats i l’aprenentatge.
DES DELS 70 FINS ARA: L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA COM A DISCIPLINA.
A la dècada dels 70 es van desenvolupar tendències i orientacions més proclius a considerar l’ensenyament artístic com a una realitat dins la cultura.
Elliot W. Eisner va publicar al 1972 “Educar la visió artística”, on anuncia la complexitat de l’aprenentatge l’art i la seva contextualització, està molt arrelat a l’entorn on s’ha produït.
Quan se’ls abandona als seus propis recursos, els nens mostren una gran ingenuïtat a l’hora de configurar formes.
El currículum no hauria de contenir només aspectes productius de l’art, sinó habilitats crítiques i la comprensió d’aspectes culturals. Si els estudiants tenen que ser capaços de percebre estèticament las formes visuals, han de ser capaços de comprendre l’art com un fenomen social y cultural.
ORIGEN DELS ESTUDIS: Primera meitat del segle XIX.
NOM MATÈRIA: Dibuix.
SEGLE XIX: APRENDRE A DIBUIXAR ÉS ÚTIL.
Eren els inicis de la societat industrial.
El dibuix s’aplicava als oficis. Era la base per al desenvolupament dels productes.
Existien “manuals” a la manera de mètodes d’aplicació. El contingut dels manuals, a través d’un breu text i un ampli conjunt de làmines, és el que l’alumne copiava amb el màxim de fidelitat.
PRINCIPIS DEL SEGLE XX: L’EDUCACIÓ DEL BON GUST.
Es revisa l’aplicació productiva del dibuix i es dirigeix el contingut vers la mirada de l’espectador.
A la industrialització no calia la destresa de l’artesà però l’excés de producció provoca un consumisme que necessita de productes diferents i provoca la lluita per la oferta.
Era més important ensenyar a escollir que a fer.
Neix el disseny.
DÈCADA DELS 50: ALLÒ IMPORTANT NO ÉS EL DIBUIX, SINÓ EL DIBUIXANT.
La gran novetat que s’introdueix als anys 50 va ser considerar que a l’ensenyament de les arts plàstiques, el més important no era el que s’ensenyava, sinó a qui si l’ensenyava. Aquest fet va obrir l’edat moderna en l’ensenyament de les arts plàstiques.
Les dues obres que, de manera més contundent, han configurat la formació actual de l’ensenyament de les arts plàstiques es van publicar al 1947: als Estats Units, Viktor Lowenfeld va publicar “Desenvolupament de la capacitat creadora”, i, a Anglaterra, Herbert Read publica l’ “Educació per a l’Art”.
No és tant important que l’alumne aprengui a fer, com que aprengui a ser persona, una persona integral.
El dibuix lliure i espontani es convertirà en l’activitat principal de les arts plàstiques. L’ideal era que l’alumnat s’expressés en la seva manera particular de veure el món, i per això, la millor manera era crear a les aules un clima de confiança i posar a disposició de l’alumne una gran varietat de tècniques i materials.
Durant les últimes tres dècades del segle XX, l’ensenyament de les arts plàstiques ha consistit en desenvolupar i consolidar els conceptes que es crearen als anys 50, és a dir, el desenvolupament de la creativitat com a capacitat directament implicada en les activitats artístiques.
L’educació de les arts com a porta oberta a l’expressivitat i l’espontaneïtat, va aconseguir arraconar la còpia de làmines. Allò va significar un gran pas endavant. Però la confiança absoluta en el potencial creatiu de l’alumne va perjudicar molt la tasca del professorat, tant en la percepció de l’alumne respecte del que havia aprés, com per part del professorat a l’hora d’avaluar els resultats i l’aprenentatge.
DES DELS 70 FINS ARA: L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA COM A DISCIPLINA.
A la dècada dels 70 es van desenvolupar tendències i orientacions més proclius a considerar l’ensenyament artístic com a una realitat dins la cultura.
Elliot W. Eisner va publicar al 1972 “Educar la visió artística”, on anuncia la complexitat de l’aprenentatge l’art i la seva contextualització, està molt arrelat a l’entorn on s’ha produït.
Quan se’ls abandona als seus propis recursos, els nens mostren una gran ingenuïtat a l’hora de configurar formes.
El currículum no hauria de contenir només aspectes productius de l’art, sinó habilitats crítiques i la comprensió d’aspectes culturals. Si els estudiants tenen que ser capaços de percebre estèticament las formes visuals, han de ser capaços de comprendre l’art com un fenomen social y cultural.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
