QUÈ S’HA D’ENSENYAR A LES ARTS PLÀSTIQUES?

(MARIN, Ricardo, 1991. Enseñanza de las artes visuales, de ¿Qué es la educación artística?, Ed. Sendai, BCN)

Es poden delimitar tres posicions històriques clarament definides, en quan a CONTINGUTS:
1. Expressió plàstica com a desenvolupament de les capacitats perceptives i creatives.
2. Els que busquen dominar el llenguatge visual.
3. Els que pensen que les obres d’art constitueixen el contingut propi de l’àrea.

1. DIMENSIÓ EXPRESSIVA: DIBUIXAR PER A VIURE
- S’accentuen els aspectes lúdics, espontanis i vivencials de les activitats plàstiques. L’àrea artística, més que aprendre-la, s’ha de viure.
- No s’ha de sotmetre res al rigor de la reflexió, ni de l’estudi previ, s’ha de tenir l’oportunitat d’interpretar , afegir, inventar la seva contribució pròpia.

2. DIMENSIÓ COMUNICATIVA: DOMINAR EL LLENGUATGE VISUAL
- El que és decisiu és que el món està poblat d’imatges de tot tipus, que acaparen la nostra atenció i configuren la nostra manera de veure, pensar i viure. Si el conjunt de currículum gira entorn al llenguatge verbal, l’àrea artística és l’imperi de la imatge: llenguatge propi i diferent que s’ha d’aprendre a crear i a interpretar.
- Els exercicis predilectes dels defensors d’aquesta línia giren al voltant del còmic i el disseny gràfic i, en la mesura del possible, incorporen les noves tecnologies de la imatge a la feina a l’aula.

3. DIMENSIÓ ARTÍSTICA I ESTÈTICA
- Es propugna que les obres d’art han de ser el veritable centre nuclear de l’àrea artística.

Aquestes tres concepcions de l’ensenyament de les arts plàstiques no didàctiques el que fan és concloure en una síntesi eclèctica, que en ocasions encerta en la proporció adequada i en d’altres no troba la pròpia fórmula.