HISTÒRICAMENT, QUÈ S’HA ANAT ENSENYANT COM A ARTS PLÀSTIQUES?

(MARIN, Ricardo, 1991. Enseñanza de las artes visuales, de ¿Qué es la educación artística?, Ed. Sendai, BCN)

ORIGEN DELS ESTUDIS: Primera meitat del segle XIX.
NOM MATÈRIA: Dibuix.

SEGLE XIX: APRENDRE A DIBUIXAR ÉS ÚTIL.
Eren els inicis de la societat industrial.
El dibuix s’aplicava als oficis. Era la base per al desenvolupament dels productes.
Existien “manuals” a la manera de mètodes d’aplicació. El contingut dels manuals, a través d’un breu text i un ampli conjunt de làmines, és el que l’alumne copiava amb el màxim de fidelitat.

PRINCIPIS DEL SEGLE XX: L’EDUCACIÓ DEL BON GUST.
Es revisa l’aplicació productiva del dibuix i es dirigeix el contingut vers la mirada de l’espectador.
A la industrialització no calia la destresa de l’artesà però l’excés de producció provoca un consumisme que necessita de productes diferents i provoca la lluita per la oferta.
Era més important ensenyar a escollir que a fer.
Neix el disseny.

DÈCADA DELS 50: ALLÒ IMPORTANT NO ÉS EL DIBUIX, SINÓ EL DIBUIXANT.
La gran novetat que s’introdueix als anys 50 va ser considerar que a l’ensenyament de les arts plàstiques, el més important no era el que s’ensenyava, sinó a qui si l’ensenyava. Aquest fet va obrir l’edat moderna en l’ensenyament de les arts plàstiques.
Les dues obres que, de manera més contundent, han configurat la formació actual de l’ensenyament de les arts plàstiques es van publicar al 1947: als Estats Units, Viktor Lowenfeld va publicar “Desenvolupament de la capacitat creadora”, i, a Anglaterra, Herbert Read publica l’ “Educació per a l’Art”.
No és tant important que l’alumne aprengui a fer, com que aprengui a ser persona, una persona integral.
El dibuix lliure i espontani es convertirà en l’activitat principal de les arts plàstiques. L’ideal era que l’alumnat s’expressés en la seva manera particular de veure el món, i per això, la millor manera era crear a les aules un clima de confiança i posar a disposició de l’alumne una gran varietat de tècniques i materials.
Durant les últimes tres dècades del segle XX, l’ensenyament de les arts plàstiques ha consistit en desenvolupar i consolidar els conceptes que es crearen als anys 50, és a dir, el desenvolupament de la creativitat com a capacitat directament implicada en les activitats artístiques.
L’educació de les arts com a porta oberta a l’expressivitat i l’espontaneïtat, va aconseguir arraconar la còpia de làmines. Allò va significar un gran pas endavant. Però la confiança absoluta en el potencial creatiu de l’alumne va perjudicar molt la tasca del professorat, tant en la percepció de l’alumne respecte del que havia aprés, com per part del professorat a l’hora d’avaluar els resultats i l’aprenentatge.

DES DELS 70 FINS ARA: L’EDUCACIÓ ARTÍSTICA COM A DISCIPLINA.
A la dècada dels 70 es van desenvolupar tendències i orientacions més proclius a considerar l’ensenyament artístic com a una realitat dins la cultura.
Elliot W. Eisner va publicar al 1972 “Educar la visió artística”, on anuncia la complexitat de l’aprenentatge l’art i la seva contextualització, està molt arrelat a l’entorn on s’ha produït.
Quan se’ls abandona als seus propis recursos, els nens mostren una gran ingenuïtat a l’hora de configurar formes.
El currículum no hauria de contenir només aspectes productius de l’art, sinó habilitats crítiques i la comprensió d’aspectes culturals. Si els estudiants tenen que ser capaços de percebre estèticament las formes visuals, han de ser capaços de comprendre l’art com un fenomen social y cultural.